Et sents neguitós, estressat... irascible? Preocupat? Estàs queixós o ressentit? Sents que et manca alguna cosa, que estàs incomplet?
Estàs permanentment desitjant o esperant una altra cosa? Postergant? No et trobes a tu mateix? Et compares sovint amb d'altres?
No pots foragitar els pensaments negatius? Dorms malament o no descanses bé? Se'n ressent la teva salut?
Sovint darrere d'aquests símptomes hi ha situacions com conflictes personals, el final d'una relació o el distanciament, la pèrdua d'un familiar, disputes per una herència, un acomiadament, pèrdues en el negoci... Sovint el que hi ha és una realitat que no estem acceptant.
La qüestió, que descriu magistralment Eckhart Tolle a "El Poder del Ahora", és que vivim en la trampa de viure identificats amb la nostra malaltissa, superba i sorollosa ment i els seus pensaments compulsius i addictius. Afortunadament, no som el que pensem ni som perquè pensem (contràriament al cèlebre aforisme de Descartes). Tampoc som el que sentim.
El nostre Ego, o fals jo, és la veu interna de la nostra ment inconscient. l'Ego veu sempre el món amb dicotomies -bo/dolent, positiu/negatiu, just/injust, etc.- i està atrapat en el temps: en el passat i en el futur. L'Ego jutja amb els ulls del passat i desperta sentiments de culpa, ressentiment i negativitat. D'altra banda es projecta compulsivament cap al futur, la qual cosa el fa sentir vulnerable i amenaçat: té por a la mort. L'Ego està sempre allí i mai aquí; fuig com gat escaldat del present.
L'Ego és la causa del nostre sofriment, de la nostra preocupació constant, de no poder viure en pau. En un futur post descriuré a què ens referim quan diem que, a diferència del dolor, "el sofriment és opcional".
L'Ego no ens permet veure -ni acceptar per tant- el que és (la realitat), ni el que som (el nostre Ser o Essència). Només l'estat de presència conscient, viure l'ara amb atenció plena, ens permet acceptar la realitat i viure en pau. L'Ego es dissol, desapareix, quan estem presents.
Tolle parla indistintament d'acceptació i de rendició. Rendir-se no té aquí una connotació negativa, no és resignar-se. Rendir-se és fer-se conscient i acceptar el que és -sigui dolor, desesperança, soledat o qualsevol altra forma de patiment- i acceptar el que és és condició indispensable per acceptar les persones com són.
No s'ha de despendre de tot plegat que pensar sigui negatiu, ni que cal acceptar-ho tot amb resignació. La qüestió és que només des d'un estat de consciència podem dirigir el pensament (pensar el que cal quan cal) i podem acceptar la realitat per a després actuar i canviar-la, si aquesta és la nostra voluntat. O simplement deixar-la enrere. A més, com deia el recentment desaparegut Stephen Covey, el procés és sempre de dintre cap a fora: si volem canviar la situació primer hem de canviar nosaltres mateixos, i per poder canviar nosaltres primer hem de canviar les nostres percepcions.
Com ens pot ajudar el Coaching?
Els procesos de Coaching ajuden a reflexionar, a ordenar els pensaments, a "revelar" el que està amagat -inclosos el nostres principis, valors i creences- i a veure la realitat i les relacions des d'altres perspectives (paradigmes). El Coaching parteix de la premissa acceptada per la majoria de corrents universals de pensament -i en qualsevol cas, una creença potenciadora- de què tots tenim les respostes (veritat, llum...) al nostre interior i les fortaleses necessàries per fer-les sortir, per canviar i per créixer.
La destresa del Coach, amb el seu acompanyament, sintonia i presència, les preguntes poderoses, l'escolta empàtica, el feedback (cognitiu, emocional i corporal) i, molt especialment, el seu respecte, comprensió i acceptació sense judicis, permetrà enretirar una rere l'altra les capes que envolten el nucli íntim del "problema" del Coachee (client) en haver dissolt el sentiment de perill d'accés al que és vulnerable.
El Coaching busca incrementar el benestar, l'eficiència i el creixement de les persones (també d'equips, grups i organitzacions) facilitant la comunicació, l'autoconeixement, el lideratge i el canvi. El Coaching es nodreix principal -però no exclusivament- dels coneixements que aporta la Psicologia. El Coaching no és teràpia, no tracta els trastorns patològics.
Les meves fonts d'inspiració per escriure aquest article han estat les inoblidables classes de Coaching i Lideratge Personal de l'Hermínia Gomà i el seu bloc (http://www.coachingparadirectivos.com/2012/02/la-aceptacion-y-apreciacion-en-el-coaching/), així com els llibres El poder del ahora d'Eckhart Tolle i Els set hàbits de les persones altament efectives de Stephen Covey, a més de moltes converses amb les meves "mestres de vida" i Coachees.
Ara és temps per a la teva reflexió: Què és el que no estàs acceptant?
Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada